En ocasió del 40è aniversari de l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona.
Podria parlar durant hores sobre l’emocionant —i de vegades altament estressant— període entre 1985 i 1991. Per ser breu, he anotat unes quantes idees clau que avui no vull oblidar.
En primer lloc, ni la Ciència de Materials ni la Biomedicina existirien sense entendre com s’organitzen, s’enllacen i s’estructuren els àtoms. Per tant, el descobriment de la difracció de raigs X va obrir la porta a la ciència moderna. Wilhelm Röntgen va descobrir els raigs X per casualitat mentre experimentava com a raigs catòdics (1895), i poc després Max von Laue va demostrar la seva difracció mitjançant cristalls (1912). Més tard, a Austràlia, un professor universitari va tenir la curiositat de veure els ossos del seu fill, que s’havia trencat el braç, utilitzant aquests raigs X acabats de descobrir. Aquell pare i aquell fill es van convertir més tard en l’única parella de pare i fill que ha rebut Premis Nobel de Física (1915): William Henry Bragg i William Lawrence Bragg.
A Espanya, Francisco Pardillo Vaquer (1884-1955) va introduir la cristal·lografia de raigs X a la Universitat de Barcelona (1913), seguit de Manuel Font-Altaba (1922-2005), considerat el pare de l’«escola catalana de cristal·lografia».
A finals dels anys 70, diversos membres del Departament de Cristal·lografia de la Universitat de Barcelona es va traslladar a l’Institut d’Investigacions Geològiques «Jaume Almera», creat pel CSIC el 1965. A finals de 1982 es va inaugurar el seu nou edifici a Pedralbes. Carlos Miravitlles (1942-2023), juntament amb la seva secretària Tònia Hernández, els geòlegs Felicià Plana i Adolf Traveria, i jo mateix —a qui feia poc havien concedit una beca del CSIC mentre feia la tesi doctoral amb Javier Tejada sobre espectroscòpia Mössbauer— vam ocupar la planta baixa.
El Carlos i jo ens vam adonar aviat que els nostres interessos científics no coincidien del tot amb els dels geòlegs, i vam començar a pensar com podíem esdevenir més independents. Per aquells dies, Jordi Rius s’havia incorporat a l’INHS després d’acabar el doctorat a Alemanya, Amparo Fuertes va començar la seva tesi amb el Carlos el 1984, i vam aconseguir el primer difractòmetre de raigs X de monocristall, un Enraf-Nonius CAD4.
Afortunadament —una paraula que hauria d’utilitzar moltes vegades al llarg d’aquesta història— hi va haver una alineació política i científica notable. Alfredo Pérez Rubalcaba, Javier Solana, Juan Rojo, Enric Trillas i José María Serratosa eren tots amics, físics o químics, i tots van tenir un paper important en la política científica espanyola i en el CSIC. El Carlos, que era políticament molt actiu a Madrid com a president de l’Asociación de Personal Investigador del CSIC, membre de la Junta de Govern del CSIC i, més tard, delegat del CSIC a Catalunya, va reconèixer de seguida l’oportunitat. Del 1985 al 1991 van ser anys extremadament difícils per a nosaltres, però també anys plens d’entusiasme i d’esperança.
El CSIC va crear oficialment l’ICMAB el juny de 1986, tot i que inicialment no tenia ni personal ni pressupost; aquests no van arribar fins al 1991. El Carlos va ser nomenat director i jo secretari, nom que es donava al gestor administratiu. Els investigadors adscrits al nou institut es van quedar a les seves institucions d’origen —CSIC, UB, UPC o UAB— perquè a l’Almera hi havia molt poc espai lliure. Només el grup liderat per Rafael Rodríguez es va traslladar de l’MNCN a la tercera planta de l’edifici. Finalment, l’Obradors va poder instal·lar el seu equip de susceptibilitat de CA en un raconet.
La nostra relació amb l’Almera era sovint més competitiva que col·laborativa. Per exemple, fins i tot col·locar la placa amb el nom de l’ICMAB a l’entrada va resultar difícil, i ens van prohibir fer servir les taquilles.
Tot va ser extraordinàriament difícil en aquells primers anys. L’administració i la comptabilitat encara es gestionaven manualment a través de llibres de registre a l’Almera. Per això vaig escriure un programa de comptabilitat en Fortran, gestionat per una estudiant de dret a temps parcial que vam contractar, l’Aurora Cruz. Juntament amb la Tònia, vam revisar tots els llibres de la biblioteca de l’Almera per començar a crear la nostra pròpia col·lecció i vam iniciar les subscripcions a revistes.
Vam adquirir un ordinador Digital MicroVAX II, i vaig haver d’assistir a cursos per aprendre a instal·lar-lo i gestionar-lo. Els contractes de personal, les transferències i justificacions del CSIC, els ràpids de viatges i els pagaments en divises estrangeres eren extremadament feixucs de gestionar sense experiència prèvia ni suport institucional. Pagar una factura en marcs alemanys a Aldrich Chemie, per exemple, requeria tot un expedient d’importació. Sovint havia de viatjar personalment a la seu del CSIC a Madrid per resoldre els colls d’ampolla burocràtics.
Més tard, vam tenir algunes incorporacions clau: Montse Salas, Toni Pons i Joan Figuerola. El Toni Pons va tenir un paper fonamental en el disseny i la construcció de l’edifici de l’ICMAB juntament amb l’arquitecte Kim Lloveras i amb l’ajuda d’Albert Figueras. I el Joan, per establir el primer sistema de correu electrònic, el lloc web, les xarxes digitals, etc.
El càrrec del Carlos com a delegat del CSIC a Catalunya va ser molt valuós en termes d’influència i suport institucional, tot i que va complicar la gestió diària. Quan els Reis van inaugurar el nou edifici el 1991, i la Trini Palomera va assumir la gestió administrativa, finalment vaig poder tornar a respirar.
Ho havíem aconseguit.
En aquell moment, el Carlos i jo fins i tot vam començar a pensar en la creació d’un Institut de Biofísica. Però aquesta vegada no hi va haver una alineació planetària comparable.
Permeteu-me esmentar també algunes idees, potser controvertides, que es van convertir en pilars fundacionals de l’ICMAB i que van marcar profundament la seva evolució.
En primer lloc, vam decidir contractar els millors investigadors independentment de la seva especialitat concreta. Això va garantir l’excel·lència, tot i que també va produir dispersió temàtica.
En segon lloc, vam potenciar fortament les col·laboracions externes —un «model d’estrella» més que un «model de cercle»— com a forma de multiplicar la productivitat i la visibilitat internacional. Aquest enfocament també ha estat criticat.
En tercer lloc, creiem que l’institut havia de liderar la informàtica i la infraestructura digital. Avui dia, afegiria que hauríem de tenir com a objectiu esdevenir líders en l’aplicació de la Intel·ligència Artificial a la Ciència de Materials.
S’ha necessitat un esforç col·lectiu enorme per construir l’ICMAB, i tots hem d’estar orgullosos del que s’ha aconseguit. Em sento especialment entusiasmat amb l’energia i el talent de la nova generació d’investigadors d’aquí. També cal recordar molta gent que va ajudar en el desenvolupament de l’Institut, però no puc oblidar els qui avui no poden ser aquí: Albert Figueras, Salvador Piñol i Carlos Miravitlles. El talent i el carisma que emanaven de la personalitat del Carlos van ser, i són, universalment reconeguts com a essencials per als inicis reeixits de l’ICMAB.
Tot i que continuo la meva pròpia recerca científica, estic cada cop més implicat en els reptes globals més amplis tant per a la ciència com per a la societat a través del meu paper com a copresident de la Federació Mundial de Treballadors Científics (fmts-wfsw.org). El nostre objectiu principal és promoure l’ús de la ciència i la tecnologia per a la pau i el benestar humà. Recentment hem renovat els nostres estatuts i reglaments interns, i estem preparant tant la nostra Assemblea General a Mèxic com el pla estratègic per als propers quatre anys.
Esteu tots cordialment convidats a participar en els seus grups de treball i a contribuir a aquests objectius compartits i nobles.
Moltes gràcies. Elies Molins, 14 de maig de 2026
Background, Gestation and Childhood of ICMAB, a personal view
On the occasion of the 40th anniversary of the Barcelona Institute of Materials Science
I could speak for hours about the exciting — and at times highly stressful — period between 1985 and 1991. To keep things brief, I have written down a few key ideas that I do not want to forget today.
First, neither Materials Science nor Biomedicine would exist without understanding how atoms are arranged, bonded, and structured. The discovery of X-ray diffraction therefore opened the door to modern science. Wilhelm Röntgen discovered X-rays by chance while experimenting with cathode rays (1895), and shortly afterwards Max von Laue demonstrated their diffraction by crystals (1912). Later, in Australia, a university professor became curious to see the bones of his son, who had broken his arm, using these newly discovered X-rays. That father and son later became the only father-and-son pair to receive Nobel Prizes in Physics (1915) —William Henry Bragg and William Lawrence Bragg—.
In Spain, Francisco Pardillo Vaquer (1884-1955) at the University of Barcelona introduced X-ray crystallography (1913), followed by Manuel Font-Altaba (1922-2005), considered the father of the ‘Catalan school of crystallography’.
At the end of the 1970s, several members of the Crystallography Dept. of the University of Barcelona moved to the Institute “Jaume Almera” for Geological Research, created by the CSIC in 1965. In late 1982, its new building in Pedralbes was inaugurated. Carlos Miravitlles (1942-2023), together with his secretary Tònia Hernández, the geologists Felicià Plana and Adolf Traveria, and myself —recently awarded a CSIC fellowship while performing my PhD with Javier Tejada on Mössbauer spectroscopy— occupied the ground floor.
Carlos and I soon realized that our scientific interests did not fully coincide with those of the geologists, and we began to think about how to become more independent. Around that time, Jordi Rius had joined the INHS after completing his PhD in Germany, Amparo Fuertes started her PhD with Carlos in 1984, and we got the first single crystal X-ray diffractometer, an Enraf-Nonius CAD4.
Fortunately —a word I should use many times throughout this story— there was a remarkable political and scientific alignment. Alfredo Pérez Rubalcaba, Javier Solana, Juan Rojo, Enric Trillas, and José María Serratosa were all either friends, physicists, or chemists, and all played important roles in Spain science policy and the CSIC. Carlos, who was politically very active in Madrid as President of the Asociación de Personal Investigador of the CSIC, member of the Junta de Gobierno of the CSIC, and later Delegate of the CSIC in Catalonia, quickly recognized the opportunity. From 1985 to 1991 were extremely difficult years for us, but also years full of enthusiasm and hope.
The CSIC officially created the ICMAB in June 1986, although initially without personnel or budget; these only arrived in 1991. Carlos was appointed as Director and me as Secretary, a name given to the administrative manager. Researchers affiliated with the new institute remained at their original institutions — CSIC, UB, UPC, or UAB — because there was very little free space at Almera. Only the group led by Rafael Rodríguez moved from the MNCN to the third floor of the building. Eventually, Obradors could install his AC susceptibility equipment in a small corner.
Our relationship with Almera was often more competitive than collaborative. For example, even placing the ICMAB nameplate at the entrance proved difficult, and we were forbidden from using the lockers.
Everything was extraordinarily difficult in those early years. Administration and accounting were still managed manually through registry books at Almera. I therefore wrote an accounting program in Fortran, operated by a part-time law student whom we hired, Aurora Cruz. Together with Tònia, we reviewed every book in the Almera library in order to begin building our own collection and started journal subscriptions.
We acquired a Digital MicroVAX II computer, and I had to attend courses to learn how to install and manage it. Personnel contracts, CSIC transfers and justifications, travel reimbursements, and payments in foreign currencies were all extremely painful to handle without previous experience or institutional support. Paying an invoice in German marks to Aldrich Chemie, for example, required a complete import dossier. Often, I had to travel personally to CSIC headquarters in Madrid to solve bureaucratic bottlenecks.
Later, we had some key incorporations: Montse Salas, Toni Pons and Joan Figuerola. Toni Pons played a fundamental role in the design and construction of the ICMAB building together with the architect Kim Lloveras and with the help of Albert Figueras. And Joan, to establish the first email system, website, digital networks, etc.
Carlos’s position as CSIC Delegate in Catalonia was highly valuable in terms of influence and institutional support, although it made daily management more difficult. When the Kings inaugurated the new building in 1991, and Trini Palomera assumed administrative management, I finally began to breathe again.
We had succeeded.
At that point, Carlos and I even began thinking about creating an Institute of Biophysics. But this time, there was no comparable planetary alignment.
Let me also mention a few perhaps controversial ideas that became foundational pillars of the ICMAB and strongly shaped its evolution.
First, we decided to recruit the best researchers regardless of their specific specialty. This guaranteed excellence, although it also produced thematic dispersion.
Second, we strongly promoted external collaborations —a “star model” rather than a “circle model”— as a way to multiply productivity and international visibility. This approach has been also criticized.
Third, we believed that the institute had to lead in computation and digital infrastructure. Today, I would add that we should aim to become leaders in the application of Artificial Intelligence to Materials Science.
An enormous collective effort has been required to build the ICMAB, and we should all be proud of what has been achieved. I feel especially enthusiastic about the energy and talent of the new generation of researchers here. We should also remember lots of people that helped in the Institute development, but I cannot forget those who cannot be today here, Albert Figueras, Salvador Piñol, and Carlos Miravitlles. The talent and charisma emanating from Carlos’s personality were, and are, universally recognized as essential to the successful beginnings of the ICMAB.
Although I continue my own scientific research, I am increasingly involved in broader global challenges for both science and society through my role as co-president of the World Federation of Scientific Workers (fmts-wfsw.org). Our principal aim is to promote the use of science and technology for peace and human well-being.
We have recently renewed our constitution and internal regulations, and we are preparing both our General Assembly in Mexico and the strategic plan for the next four years.
You are all warmly invited to participate in its working groups and contribute to these shared and noble goals.
Thank you. Elies Molins, May 14th, 2026
Antecedentes, Gestación e Infancia del ICMAB: una visión personal
Podría hablar durante horas sobre el apasionante —y, en ocasiones, sumamente estresante— periodo comprendido entre 1985 y 1991. Para ser breve, he anotado algunas ideas clave que no quiero olvidar hoy.
En primer lugar, ni la ciencia de los materiales ni la biomedicina existirían sin comprender cómo se disponen, se unen y se estructuran los átomos. El descubrimiento de la difracción de rayos X abrió, por tanto, la puerta a la ciencia moderna. Wilhelm Röntgen descubrió los rayos X por casualidad mientras experimentaba con rayos catódicos (1895), y poco después Max von Laue demostró su difracción por cristales (1912). Más tarde, en Australia, un profesor universitario sintió curiosidad por ver los huesos de su hijo, que se había roto un brazo, utilizando esos rayos X recién descubiertos. Ese padre e hijo se convirtieron más tarde en la única pareja de padre e hijo en recibir el Premio Nobel de Física (1915): William Henry Bragg y William Lawrence Bragg.
En España, Francisco Pardillo Vaquer (1884-1955), de la Universidad de Barcelona, introdujo la cristalografía de rayos X (1913), seguido por Manuel Font-Altaba (1922-2005), considerado el padre de la «escuela catalana de cristalografía».
A finales de la década de 1970, varios miembros del Departamento de Cristalografía de la Universidad de Barcelona se trasladaron al Instituto «Jaume Almera» de Investigaciones Geológicas, creado por el CSIC en 1965. A finales de 1982 se inauguró su nuevo edificio en Pedralbes. Carlos Miravitlles (1942-2023), junto con su secretaria Tònia Hernández, los geólogos Felicià Plana y Adolf Traveria, y yo —que acababa de obtener una beca del CSIC mientras realizaba mi doctorado con Javier Tejada sobre espectroscopia Mössbauer— ocupábamos la planta baja.
Carlos y yo pronto nos dimos cuenta de que nuestros intereses científicos no coincidían del todo con los de los geólogos, y empezamos a pensar en cómo ser más independientes. Por aquella época, Jordi Rius se había incorporado al INHS tras terminar su doctorado en Alemania, Amparo Fuertes comenzó su doctorado con Carlos en 1984 y conseguimos el primer difractómetro de rayos X de cristal único.
Afortunadamente —una palabra que debería utilizar muchas veces a lo largo de esta historia— una notable alineación planetaria aconteció: Alfredo Pérez Rubalcaba, Javier Solana, Juan Rojo, Enric Trillas y José María Serratosa eran todos amigos, físicos o químicos, y desempeñaban papeles importantes en la política científica española y en el CSIC. Carlos, que era muy activo políticamente en Madrid como presidente de la Asociación de Personal Investigador del CSIC, miembro de la Junta de Gobierno del CSIC y, más tarde, delegado del CSIC en Cataluña, reconoció rápidamente la oportunidad. De 1985 a 1991 fueron años extremadamente difíciles para nosotros, pero también años llenos de entusiasmo y esperanza.
El CSIC creó oficialmente el ICMAB en junio de 1986, aunque inicialmente sin personal ni presupuesto; estos no llegaron hasta 1991. Carlos fue nombrado director y yo secretario, cargo que se le da al responsable administrativo. Los investigadores vinculados al nuevo instituto permanecieron en sus instituciones de origen —el CSIC, la UB, la UPC o la UAB— debido a la escasa disponibilidad de espacio en Almería. Solo el grupo dirigido por Rafael Rodríguez se trasladó del MNCN a la tercera planta del edificio. Con el tiempo, Obradors pudo instalar su equipo de susceptibilidad de alta frecuencia en un pequeño rincón.
Nuestra relación con el Almera fue a menudo más competitiva que colaborativa. Por ejemplo, incluso colocar la placa con el nombre del ICMAB en la entrada resultó difícil, y se nos prohibió utilizar las taquillas. Todo fue extraordinariamente difícil en aquellos primeros años. La administración y la contabilidad aún se gestionaban manualmente mediante libros de registro. Por ello, escribí un programa de contabilidad en Fortran, que manejaba una estudiante de Derecho a tiempo parcial que contratamos, Aurora Cruz. Junto con Tònia, revisamos todos los libros de la biblioteca del Almera para empezar a crear nuestra propia colección y suscribimos revistas.
Adquirimos un ordenador Digital MicroVAX, y tuve que asistir a cursos para aprender a instalarlo y gestionarlo. Los contratos de personal, las transferencias y justificaciones del CSIC, los reembolsos de gastos de viaje y los pagos en divisas extranjeras eran extremadamente complicados de gestionar sin experiencia previa ni apoyo institucional. Pagar una factura en marcos alemanes a Aldrich Chemie, por ejemplo, requería un expediente de importación completo. A menudo, tenía que desplazarme personalmente a la sede del CSIC en Madrid para resolver los atascos burocráticos.
Más tarde, contamos con algunas incorporaciones clave: Montse Salas, Toni Pons y Joan Figuerola. Montse se incorporó al grupo, luego como secretaria de dirección. Toni Pons desempeñó un papel fundamental en el diseño y la construcción del edificio del ICMAB junto con el arquitecto Kim Lloveras. Y Joan, en la puesta en marcha del primer sistema de correo electrónico, la página web, las redes, etc.
El cargo de Carlos como delegado del CSIC en Cataluña fue muy valioso en términos de influencia y apoyo institucional, aunque dificultaba la gestión diaria. Cuando los Reyes inauguraron el nuevo edificio en 1991, y Trini Palomera asumió la gestión administrativa, por fin empecé a respirar de nuevo.
Lo habíamos conseguido.
En ese momento, Carlos y yo incluso empezamos a pensar en crear un Instituto de Biofísica. Pero esta vez no se dio una alineación planetaria comparable.
Permítanme mencionar también algunas ideas, quizá controvertidas, que se convirtieron en pilares fundamentales del ICMAB y marcaron profundamente su evolución.
En primer lugar, decidimos contratar a los mejores investigadores independientemente de su especialidad concreta. Esto garantizó la excelencia, aunque también provocó una dispersión temática. En segundo lugar, promovimos enérgicamente las colaboraciones externas —un «modelo en estrella» en lugar de un «modelo en círculo»— como forma de multiplicar la productividad y la visibilidad internacional. Este enfoque también ha sido objeto de crítica. En tercer lugar, creíamos que el instituto debía liderar el ámbito de la computación y la infraestructura digital. Hoy añadiría que debemos aspirar a convertirnos en líderes en la aplicación de la Inteligencia Artificial a la Ciencia de los Materiales.
La creación del ICMAB ha requerido un enorme esfuerzo colectivo, y todos debemos estar orgullosos de lo que se ha logrado. Me siento especialmente entusiasmado con la energía y el talento de la nueva generación de investigadores que hay aquí. También debemos recordar a todas las personas que contribuyeron al desarrollo del Instituto, pero no puedo olvidar a quienes hoy no pueden estar aquí: Albert Figueras, Salvador Piñol y Carlos Miravitlles. El talento y el carisma que emanaban de la personalidad de Carlos fueron, y son, universalmente reconocidos como esenciales para los exitosos comienzos del ICMAB.
Aunque continúo con mi propia investigación científica, estoy cada vez más involucrado en retos globales más amplios, tanto para la ciencia como para la sociedad, a través de mi papel como copresidente de la Federación Mundial de Trabajadores Científicos (fmts-wfsw.org). Nuestro objetivo principal es promover el uso de la ciencia y la tecnología para la paz y el bienestar humano.
Recientemente hemos renovado nuestros estatutos y nuestro reglamento interno, y estamos preparando tanto nuestra Asamblea General en México como el plan estratégico para los próximos cuatro años. Les invito cordialmente a participar en sus grupos de trabajo y a contribuir a estos objetivos comunes y nobles.
Gracias. Elies Molins, 14 de mayo de 2026
